Mirades

Demà toca obrir la primera pàgina en blanc d'un llibre de 365 pàgines.  Ens caldrà escriure una bona història... Som-hi! Bon Any 2022! “ Que tinguem sort , que trobem tot el que ens va mancar ahir. I així pren tot el fruit que et pugui donar el camí que, a poc a poc, escrius per demà.  Què demà mancarà el fruit de cada pas;  per això, malgrat la boira, cal caminar”. de la cançó « Que tinguem sort » de Lluís Llach

L'última albada de l'any... El 2021 s'acaba, demà serà un altre dia i també un altre any, veurem les sorpreses que ens reserva el 2022. Cal començar-lo amb optimisme... i així ho faré; esperant poder continuar la fotografia i aquest blog.

El cel de l'Alt Empordà s'ha tenyit de roig i ataronjat durant la posta de sol d'avui, amb un esclat de tonalitats vermelles i taronges aquest capvespre. Moments màgics!  "Es fa fosc lentament, s'encenen els llums, i és més pausat el batec de la vida. Estimo aquest silenci i aquesta hora..." del poema "Aquest silenci" de Miquel Martí i Pol

Em fa il·lusió compartir amb tots vosaltres aquest poema, que la Joana Raspall va escriure l'any 1977, ja que em sembla molt actual:  Com un pessebre volem refer el país,  il·lusionant-nos amb cada peça nova,  com els infants. Pengem ben alt l'Estel sobre els camins il·luminant-los,  car una passa en fals pot fer que el millor àngel se'ns trenqui entre les mans. Joana Raspall Bones Festes de Nadal a tothom, amb moltes abraçades i somriures. Cuideu-vos! 

Recordant  una posta de sol prop del Mas de la Pallera, totalment abandonat, sense teulada i envaït per la vegetació. Moments de silenci i de contemplació.  En el llibre "Els Masos Perduts del Cap de Creus", autor Arnald Plujà i Canals, podreu trobar-hi tota la seva història. El Mas de la Pallera està situat sobre l'altiplà de la serra de Verdera i forma part del conjunt de masos de la rodalia del monestir de Sant Pere de Rodes, antigament terme de Santa Creu de Rodes, més endavant annexionat a la Vall de Santa Creu i actualment pertanyent al Port de la Selva. Encarat a la plana empordanesa, l'edifici data de finals del segle XVII. La planta superior del mas està totalment enderrocada i només persisteixen dempeus les parets mestres, mentre que els baixos de l'edifici resisteixen gràcies a la solidesa de les voltes. La degradació final del Mas sembla aturada en el temps, però la vegetació ha envaït pràcticament totes les estances -fins i tot hi creixen arbres-, que

Fotografies de la posta  de sol i capvespre d'avui 4 de desembre. Recordant "Le Petit Prince" d'Antoine de Saint-Exupéry (Capítol VI) (...) "Ah! Petit príncep, així, de mica en mica, he entès la teva melancolia. Durant molt de temps la teva única distracció fou la dolcesa de les postes de sol. Vaig conèixer aquest nou detall el quart dia, al matí, quan em digueres: – M’agraden molt les postes de sol. Anem a veure’n una… – Hem d’esperar… – Esperar què? – Que el sol es pongui. De primer et vas quedar sorprès, després et burlares de tu mateix. I em vas dir: – Sempre em sembla que encara sóc al meu país! És clar! Quan als Estats Units és migdia, tothom sap que el sol es pon a França. Si poguéssim anar a França en un minut, podríem veure la posta de sol. Malauradament, França és molt lluny, molt lluny. En canvi, en el teu petit planeta en tenies prou de moure la cadira. I miraves el capvespre cada cop que volies… – Un dia vaig veure pondre’s el sol quaranta-tres vegad

Núvols i color al cel de l'Alt Empordà d'aquest mes de novembre que tot just hem tancat aquesta setmana.  La dita popular "Cel rogent, pluja o vent" ha tingut força raó; hem tingut pluja, vent de tramuntana i força fred.  Segons els meteoròlegs ha estat el novembre més fred de l'última dècada. “Novembre, mes de tardor, que l’hivern ja ens anuncies, els teus silencis són plens d’una música molt fina que ens ressona al fons del cor com una cançó petita i ens ajuda a fer-nos grans sense gens de melangia.” del poema Novembre de Miquel Martí i Pol

La lluna plena s'amaga darrere el Canigó, que ja està força emblanquinat, són les 7:24 del matí i ja soms a divendres 19 de novembre. Bonics llums matinals a la badia, el sol està a punt de sortir... Una altra vegada la lluna em recorda que la realitat es millora amb paciència, perseverança i potser amb trossets de somni...   

La Castanyada i Tots Sants ens diuen que l’estiu s’ha acabat. La terra, que ja ha donat fruit, espera la sembra que fructificarà l’any vinent; els arbres perden les fulles després de tenyir-les de tonalitats diverses; i el fred començarà a fer-se notar... Tots Sants, festa de tardor i de tradicions.  A taula castanyes, moniatos i panellets...  amb el record dels que ja no hi són  i que ens han estimat i hem estimat... Bona Castanyada a tothom!  També és el dia per recordar una cançó popular:   La Castanyera Quan ve el temps de menjar castanyes, la castanyera, la castanyera, ven castanyes de la muntanya a la plaça de la ciutat.  La camisa li va petita, la faldilla li fa campana, les sabates li fan cloc-cloc i en ballar sempre balla així... (...) Autor i Compositor: Dàmaris gelabert i  Alejandro Martínez Casamada

Els dies calorosos conviden a sortir a la nit, quan cau el sol i la fresca de la Mediterrània refreda els carrers i l'olor de la costa ens envaeix. No cal dir que una nit de lluna plena és una bona ocasió per passejar, observar i meravellar-se, sempre amb la càmera ben a prop... La lluna plena d'agost des de la platja de la Rubina, bocana del canal de Santa Margarida (Roses).   

Dies i dies de molta calor, acabem de passar una setmana de temperatures molt altes, el cel havia canviat de color, ja no teníem el bonic cel blau de l'Empordà, sinó que estava impregnat de colors terrossos, de la pols en suspensió que ens arribava del nord d'Àfrica. Tot i això, dissabte passat (14 d'agost) vaig aconseguir aquestes fotografies, després d'una tarda molt i molt càlida... M'agraden les postes de sol i els canvis de color del cel, però avui agraeixo que una lleugera tramuntana ens comenci a deixar respirar.  Desitjant que s'acabi l’estiu...

Observant  les  postes  de sol i el pas del temps des de la finestra de casa... Dins teu  (…) "Estima la bellesa que t'envolta i que se't dóna clara i generosa,  i en tu i per tu estima també els altres,  car d'aquests dos amors te'n pervindrà l'harmonia i, tal volta, la grandesa."  (del llibre « Els bells camins » de Miquel Martí i Pol)

Un altre estiu de pandèmia i de poca mobilitat... així de bon matí, en comptes de navegar perduda per internet, me'n vaig a regar les plantes del jardí de casa i elles m'ho recompensen amb un somriure i amb la bellesa de les seves flors. L'aigua és vida! També, de tant en tant, ve una papallona a alegrar-me el dia... Fotografies:  1a) -  Lantana - Papilio macaon - 200mm; f/8,0; 1/350s; Iso 200. 2a) -  Hibiscus - 105 mm; f/8,0; 1/200s; Iso 400. 3a) - Albercoquer - 105 mm; f/8,0; 1/125s; Iso 400. 4a) - Lagerstroemia indica - 105 mm; f/5,0; 1/200s; Iso 400. 5a) - Insectes enfeinats a l'avellaner - 105 mm; f/8,0; 1/160s; Iso 800.  6a) - Avellaner - 105 mm; f/5,0; 1/160s; Iso 400.  7a) - Lantana - 105 mm; f/5,0; 1/160s; Iso 100. 

Records d'un dia tranquil a Cotlliure -oficialment, en francès, Collioure- un bonic poble del Rosselló, era el 3 de juny de 2016. Feia un dia primaveral i un magnífic cel blau, així donava gust de passejar pels seus carrerons estrets i contemplar les seves petites casetes de colors, visitar el castell i la seva església arran de mar amb el seu pintoresc campanar.  Cotlliure ha estat motiu d'inspiració per a molts pintors.  M'han quedat moltes ganes de tornar-hi... https://ca.wikipedia.org/wiki/Cotlliure

Records de moments màgics... L'Estany de Vilaüt   (Fotos de 18-11-2014, la 1a és de 31-03-2015)  Cançó del capvespre  Hi ha una vela enllà del mar, hi ha un ramat que ningú guarda, pasturant l'herba a l'atzar quan cau la tarda. Darrera el matoll de bruc sento la rata cellarda, sento l'esquirol poruc quan cau la tarda. Sento l'estrella en el cel, i en el turó l'olivada, sento el sospir i el bruel quan cau la tarda. Sento la pena per dins sento el neguit que m'esguarda, sento perles i robis quan cau la tarda. Sento que els dies se'n van, però l'angunia es retarda... sento que l'enyoro tant, quan cau la tarda! Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894-1961)